500 años después
Florencia Brizuela González/ DIRECTA
El 13 de agosto se celebró en Madrid una manifestación con el lema “No nos conquistaron” en referencia a los 500 años de la caída de Tenochtitlán en manos de las tropas de Hernán Cortés. La manifestación contó con la presencia del escuadrón zapatista 421 y se realizó en el marco de la inminente llegada del resto de la delegación zapatista, que anunciaron que estará compuesta por hasta 501 delegadas.
Como ocurre con las grandes fechas, los relatos desde arriba varían sobre las consecuencias de estos hechos históricos. Mientras que el Estado mexicano exige al reino de España y al papa Francisco perdón por la conquista, en estas tierras sigue vigente la amnesia histórica y se mantiene incuestionado el relato sobre el éxito de la misión civilizadora que emprendieron los colonizadores. Si bien los pronunciamientos difieren, ambos coinciden en hacer una narrativa de los pueblos indígenas como una cosa que pertenece al pasado, ya derrotado, y en reforzar el presente colonial imperante en los dos lados del Atlántico.
En este contexto, la presencia zapatista en estas tierras y fechas tiene especial importancia. No sólo para demostrar que no les conquistaron ni los derrotaron, sino también porque su palabra nos permite salir de las narrativas dicotómicas que impone el pensamiento Eurocentro y colonial. Aquellas que nos exigen posicionarnos a un lado de estos grandes relatos, que en realidad, ocultan más de lo que muestran.
“La palabra zapatista nos permite salir de las narrativas dicotómicas que impone el pensamiento Eurocentro y colonial”
Por un lado, el gobierno mexicano exige perdón y responsabilidad de la corona española, pero esconde la complicidad que la constitución de los Estados latinoamericanos tuvo con el genocidio indígena y con la continuidad del colonialismo, donde el poder de los colonos fue transferido a una minoría blanca-mestiza. Por otro, los Estados europeos y sus sociedades continúan autopercibido no sólo como exportadores de progreso y desarrollo, sino también como salvadoras. Cuestión que ha quedado tristemente reflejada en los últimos sucesos en Afganistán y con el monólogo salvacionista, que tanto desde arriba como desde las izquierdas blancas, se (auto) repiten hasta el cansancio.
En este sentido, las palabras de las comunidades zapatistas nos ayudan a pensar desde otras coordenadas, a mirar desde abajo y con la experiencia de un proceso revolucionario de casi cuarenta años y con más de 500 años de resistencia. En el comunicado “Apenas 500 años después” nos dicen que la mirada al pasado nos divide y que no es en vano esta diferencia porque en cada mirada hay rabias y dolores que son legítimos. Dicen saber que nos separan muchas cosas porque somos tan diferentes, tan distintos, tan lejanos, tan contrarios y, sobre todo, tan contradictorios . Y por eso, nos invitan a dejar de lado los malos gobiernos que cada uno sufre en sus propias geografías y ponernos de acuerdo para dirigir estos dolores y rabias que nos marcan y nos mueven hacia arriba, hacia el criminal más grande. Este que genera violencias estructurales e intenta domesticar aquellas que intentan salirse del molde de la normalidad.
“Esta llamada a ponernos de acuerdo no la hacen apelando ni a una falsa unidad, ni a la desaparición de nuestras diferencias, ni en el abandono de nuestras convicciones, ni prometiendo uniones maravillosas”.
Sin embargo, esta llamada a ponernos de acuerdo no la hacen apelando ni a una falsa unidad, ni a la desaparición de nuestras diferencias, ni en el abandono de nuestras convicciones, ni prometiendo uniones maravillosas. Sino con la invitación a profundizar y radicalizar nuestras luchas allí donde las estemos llevando, cada habitación, cada casa, en cada barrio, comunidad y geografía. Porque después de tantos años de construcción de autonomía, ellos, ellas y elloas saben que cada disidencia, en cada rebeldía, en cada resistencia, hay un grito por la vida . Y nos recuerdan que vivir, no es sólo no murió, ni sobrevivir. Es vivir con libertad. Es arte, es ciencia, es alegría, es baile, es lucha. Y es también, por suerte, estar en desacuerdo, discutir, debatir, confrontar.
Como en cada comunicado nos repiten, emprenden este viaje porque saben que ni ellas, ni nosotros podemos solas. Para que cada uno en su propia parcela lucha contra uno de los fines de la Hidra capitalista, pero que el corazón del monstruo se rehace y crece aún más. Por ello, a pesar de que esta travesía por la vida que les ha implicado un sinfín de obstáculos, 500 años después vienen a escucharnos y ojalá que podamos, al menos, dimensionar la grandeza de esta propuesta.
500 anys després
El 13 d’agost es va celebrar a Madrid una manifestació amb el lema “No ens van conquerir” en referència als 500 anys de la caiguda de Tenochtitlán en mans de les tropes d’Hernán Cortés. La manifestació va comptar amb la presència de l’esquadró zapatista 421 i es va realitzar en el marc de la imminent arribada de la resta de la delegació zapatista, que van anunciar que estarà composta per fins a 501 delegades.
Com passa amb les grans dates, els relats des de dalt varien sobre les conseqüències d’aquests fets històrics. Mentre que l’Estat mexicà exigeix al regne d’Espanya i al papa Francesc perdó per la conquesta, en aquestes terres continua vigent l’amnèsia històrica i es manté inqüestionat el relat sobre l’èxit de la missió civilitzadora que van emprendre els colonitzadors. Si bé els pronunciaments difereixen, tots dos coincideixen en fer una narrativa dels pobles indígenes com una cosa que pertany al passat, ja derrotat, i en reforçar el present colonial imperant a les dues bandes de l’Atlàntic.
En aquest context, la presència zapatista en aquestes terres i dates té especial importància. No només per demostrar que no els van conquerir ni els van derrotar, sinó també perquè la seva paraula ens permet sortir de les narratives dicotòmiques que imposa el pensament eurocentrat i colonial. Aquelles que ens exigeixen posicionar-nos a una banda d’aquests grans relats, que en realitat, oculten més del que mostren.
D’una banda, el govern mexicà exigeix perdó i responsabilitat de la corona espanyola, però amaga la complicitat que la constitució dels Estats llatinoamericans va tenir amb el genocidi indígena i amb la continuïtat del colonialisme, on el poder dels colons va ser transferit a una minoria blanca-mestissa. De l’altra, els Estats europeus i les seves societats continuen autopercebent-se no només com exportadores de progrés i desenvolupament, sinó també com salvadores. Qüestió que ha quedat tristament reflectida en els últims successos a l’Afganistan i amb el monòleg salvacionista, que tant des de dalt com des de les esquerres blanques, es (auto) repeteixen fins al cansament.
En aquest sentit, les paraules de les comunitats zapatistes ens ajuden a pensar des d’altres coordenades, a mirar des de baix i amb l’experiència d’un procés revolucionari de gairebé quaranta anys i amb més de 500 anys de resistència. En el comunicat “Tot just 500 anys després” ens diuen que la mirada al passat ens divideix i que no és en va aquesta diferència perquè en cada mirada hi ha ràbies i dolors que són legítims. Diuen saber que ens separen moltes coses perquè som tan diferents, tan distints, tan llunyans, tan contraris i, sobretot, tan contradictoris. I per això, ens conviden a deixar de banda els mals governs que cadascú pateix en les seves pròpies geografies i a posar-nos d’acord per dirigir aquests dolors i ràbies que ens marquen i ens mouen cap a més amunt, cap al criminal més gran. Aquest que genera violències estructurals i intenta domesticar aquelles que intenten sortir-se del motlle de la normalitat.
No obstant això, aquesta crida a posar-nos d’acord no la fan apel·lant ni a una falsa unitat, ni a la desaparició de les nostres diferències, ni a l’abandó de les nostres conviccions, ni prometent unions meravelloses. Si no amb la invitació a aprofundir i radicalitzar les nostres lluites allà on les estiguem portant, a cada habitació, a cada casa, a cada barri, comunitat i geografia. Perquè després de tants anys de construcció d’autonomia, ells, elles i elloas saben que a cada dissidència, en cada rebel·lia, en cada resistència, hi ha un crit per la vida. I ens recorden que viure, no és només no morir, ni sobreviure. És viure amb llibertat. És art, és ciència, és alegria, és ball, és lluita. I és també, per sort, estar en desacord, discutir, debatre, confrontar.
Com en cada comunicat ens repeteixen, emprenen aquest viatge perquè saben que ni elles, ni nosaltres podem soles. Perquè cadascú en la seva pròpia parcel·la lluita contra un dels caps de l’Hidra capitalista, però que el cor del monstre es refà i creix encara més. Per això, malgrat que aquesta travessia per la vida que els ha implicat una infinitat d’obstacles, 500 anys després venen a escoltar-nos i tant de bo que puguem, almenys, dimensionar la grandesa d’aquesta proposta.